Quan es publiqui això ja seré autopista avall, cap a la Marina Baixa. Si San Wifi no hi fa més que jo, ens veiem el setembre.

Sigueu feliços.

Tot està escrit.

Mossèn Escurt no era més alt que el seu nom, i el seu barret, ou ferrat color de dol, afegia el toc ridícul a una anacrònica sotana negra. La persona, d’edat amagada entre plecs i arrugues, era amable amb un toc sec.

Milers de misses dites a parroquians i seminaristes, però temia la d’aquell dia. Davant els aprenents de frare i els seus mestres, començà a llegir l’Evangeli:

En aquell temps, Jesús va alliberar un home d’un estol de mals esperits. Compadint-se d’ells, els envià a un ramat d’uns dos mil garrins que, esverats, s’estimbaren cingles avall cap el mar.

Tot està escrit, per aquells qui poden llegir-ho.

El record, precís, envià una veu antiga: malaguanyats quatre mil pernils. Mossèn Escurt no era l’únic que ho recordava: veient florir els somriures, no va poder evitar una petita rialla. Ja sabeu que això s’encomana. El mestre de novicis fou l’encarregat d’acabar la lectura, després d’un parell de mals intents:

Els habitants d’aquella contrada suplicaren Jesús que tornés a casa seva.

Tot està escrit, per aquells qui saben llegir-ho.

No recordo el sermó d’aquell dia. Faré el meu.

Han passat gairebé tans anys com verros foren sacrificats. Avui, prop de la ciutat del Sants, 2000 vegades 2000 porcs esperen el seu torn, mentre aboquem els seus mals esperits a les fonts de la comarca.

Tot està escrit, per aquells qui volen llegir-ho.

Confessió final:

Tan se val que un mico boig tingui el teclat, mentre sàpigues que hi vols llegir.

L’estiu estova el cervells, i es diu que els mitjans d’informació aprofiten per treure reportatges d’interès del congelador. Aquí us ve, doncs, una cosa lleugera que vaig escriure fa temps. Com que hem dit lleuger i estiu, us prometo que triaré abans xafarderies que matemàtiques (contra el meu propi gust (o no?)).

Dins el petit món de la lògica com a entreteniment, és força coneguda la Paradoxa d’Epimènides. Aquest filósof cretenc la va formular amb la següent frase: “Tots el cretencs són mentiders”. La suposada paradoxa rau en el fet que ell mateix era cretenc, i, si tots els cretencs són mentiders – també Epimènides -, llavors la maleïda frase és també una mentida, i els cretencs no són mentiders.

Vista des del punt que ens interessa, aquesta frase, treta del context dels fanàtics de les paradoxes, podria arribar a ser una difamació. Com a tal, intentarem esbrinar el seu grau de veracitat.

Si utilitzéssim les eines que ens dona la lògica matemàtica, arribaríem ràpidament a la conclusió que, com a mínim en aquest cas, Epimènides és un mentider, sense cap dubte. Anant un mica més enllà, diríem que fins i tot sabem que algun cretenc no és pas mentider. Aquest cas, el d’un mentider difamant una persona innocent, és força comú, i ja hauríem assolit el nostre objectiu inicial.

Lamentablement, en plantejar-me el cas m’he compromès a no utilitzar les matemàtiques; caldria mantenir la paraula. A més, és de domini públic que una demostració matemàtica certa no té mai la força d’una mentida convincent.

Així, doncs, desestimada la raó, ens queda el camí de la fe. Ja que la fe és una virtut molt personal, potser alguns de vosaltres ja heu resolt l’enigma. Potser fins i tot teniu solucions diferents. Quan ens cal una veritat absoluta, que serveixi per a tothom, tenim els dogmes de fe.

Diu Sant Pau en la seva epístola a Titus:

“Un autor de Creta, profeta del seu propi país, digué: ¿Els cretencs? Menteixen sempre. Bèsties feréstegues, ventres que s’omplen, però no treballen. I ho encertà.”

Aquí queda clarament resolta la paradoxa, per una força major que la lògica, ja que un dogma de fe diu que aquesta epístola és Paraula de Déu, en ésser inspirada per l’Esperit Sant.

No té objecte intentar esbrinar si Pau treu aquesta frase de context per ignorància o per malícia, ja que no afecta, en aquest cas, a la seva veracitat. A més, també jo he tret de context el fragment de l’epístola, i això no es pot fer ni en defensa pròpia!

De passada, queda matemàticament demostrada l’afirmació anterior sobre la invalidesa de les demostracions matemàtiques.

]]> http://aliavivo.wordpress.com/2008/07/27/el-cas-dels-cretencs-mentiders/feed/ 0 aliavivo http://aliavivo.wordpress.com/2008/07/21/vells/ http://aliavivo.wordpress.com/2008/07/21/vells/#comments Mon, 21 Jul 2008 11:57:17 +0000 aliavivo http://aliavivo.wordpress.com/?p=19 ]]>

Temporada de funerals. En un d’ells, molts vells (“gent gran” em sona a tribu de gegants), companys d’un familiar. Coses del directe, m’entendreix la fila que fan per anar a combregar, i no puc evitar de pensar que potser algun d’ells serà el proper. Em sembla que és un tòpic.

A molts els conec: respiren, xerren i somriuen i ploren com qualsevol altre persona. Potser alguns respiren amb més dificultat, potser són més agradables que la resta de gent amb qui em faig. I és absolutament cert que la majoria d’ells tenen més paciència que jo. No sembla que el tòpic macabre ni les xacres de l’edat afectin inevitablement el seu ànim.

Companys, tinc una bona notícia: hi ha vida abans de la mort.

Si us he convençut, no cal que continueu llegint.

Sé que hi ha vells malcarats, amargats, autocompassius… Però examineu la vostra generació, sigui quina sigui, i digueu-me que hi veieu. I si teniu ganes de marxa, mireu ara dins vostre.

No estic intentant deprimir-vos, va contra les normes d’aquest bloc. Tots tenim el catàleg sencer en el nostre jardí interior. És decisió pròpia què alimentem cada dia. Per bé i per mal, és aixì del primer fins el darrer dia.

Certament, el millor hagués estat no continuar llegint. Ni escrivint, sóc pas mestre, jo.

Una cosa és predicar, l’altre donar blat.

]]> http://aliavivo.wordpress.com/2008/07/21/vells/feed/ 11 aliavivo http://aliavivo.wordpress.com/2008/07/15/mestre-coll/ http://aliavivo.wordpress.com/2008/07/15/mestre-coll/#comments Tue, 15 Jul 2008 22:10:21 +0000 aliavivo http://aliavivo.wordpress.com/?p=11 ]]>

Aquest cop no parlaré d’un capellà, tot i que el mestre Coll va fer de la música el seu sacerdoci personal.

Quan el vaig conèixer jo era un impressionable noi de 18 anys, i des del primer moment l’hi vaig professar una devoció incondicional.

Com tothom, tenia molts defectes, fins i tot algun que em molestava personalment, però mai n’he volgut parar esment. I és que quan era mestre, sols hi havia dos tipus de música: bona i sublim. Una veu sonora, uns dits sempre a la tecla justa amb la força justa, i una sensibilitat directa, que exigia una resposta sensible -o caixa o faixa- del cantaire. Tan se val que fos una cançoneta. Cantar és un ministeri artístic.

Segur que després d’ell he viscut moments musicalment millors, però mai n’he gaudit tan intensament.

I potser em direu que no n’hi ha per tant. I segurament teniu raó. Envejeu-me, doncs.

Per tercera vegada consecutiva, parlaré d’un capellà. En aquest cas, un trinitari, de nom Miquel Argemir, més conegut com a Sant Miquel dels Sants.

És el patró de la ciutat de Vic. A La Devocioteca hi trobem una entrada sobre el sant, les seves relíquies i la festa major de Vic. També inclou una petita biografia. Ara, com a biografia no oficial, res millor que els seus goigs.

És evident que el món de fa 300 anys em cau massa lluny per poder-lo entendre; o sigui que la interpretació de la persona a partir dels versos de mossèn Cinto és més un exercici de xafarderia que una comprensió:

Tan bon punt al mon entráreu

Ne voliau ja sortir

Y al Montseny li demanáreu

Una cova per morir.

….

Lo lliri de la innocencia

Vos d’espinas rodejau.

Quan frissós de penitencia

Sobre un ars vos revolcau.

Sort que cap al final s’arregla la cosa:

Era d’angel sa puresa,

Sòn amor de serafí,

Sa divina sabiesa,

Te aleteigs de querubi.

….

En l’incendi que l’eleva

Un cor nou demana a Deu;

Jesucrist lo cor se lleva

Y’l cambia ab lo cor seu;

Com lo peix dintre de l’ona

se rebeja en mar d’amor.

Tampoc és tan lluny del nostre temps flagel.lar-nos a l’adolescència i gaudir després de la plenitud (va morir als 33 anys).

Aquesta entrada és un crossover amb Col.leccionista i Vic al dia, aprofitant la Festa Major de Vic.

Es veu que fa més d’un any que no tinc res de bo per explicar, però avui tinc ganes de recordar una altra persona.

Molts el coneixien com a mossèn Ramires, però a casa era el tiet capellà.

Mai no li vaig sentir una paraula més alta que una altra, era d’aquells que en diuen que és tan bo que menja pa amb les sopes.

De fet, era tan bo que prenia el cafè amb sal. Cada any, el dia dels innocents, els seu nebots canviaven el pot del sucre. I, cada any, el 28 de desembre, es bevia el líquid fastigós amb un somriure a la boca:

- Avui sí que és bo, aquest cafè, …

Ja fa anys que vaig desistir de tenir certeses fermes en qüestions metafísiques, però no tinc cap dubte que els sants ho són quan prediquen amb l’exemple. I no sé si és sort, però a la família n’hi tinc més d’un ( i no sóc jo; un dia d’aquests m’hi poso, … )

Demà farà 27 anys de l’assassinat d’Oscar Arnulfo Romero, arquebisbe de San Salvador. Tot el que us pugui explicar ho trobareu en el link anterior, allotjat a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Navegant per la fonoteca, hi trobareu fragments dels seus sermons.

Com a mostra, aquest del dia anterior a la seva mort, on crida els soldats a desobeïr les ordres dels seus superiors, si són contra el manament “No mataràs”. Acaba dient: “En nombre de Dios pues, y en nombre de este sufrido pueblo, cuyos lamentos suben hasta el cielo cada día más tumultuosos; les suplico, les ruego, les ordeno en nombre de Dios: ¡Cese la represión!”.

Vaig tenir una professora; de fet, més d’una.

La seva recepta era senzilla:

Per al professor, coneixement (anatòmic) extens de la matèria en qüestió, i treballar sobre aspectes concrets, deixant les metàfores pels poetes.

Per l’alumne, paciència i constància.

Per tots dos, treballar sempre a favor de les virtuts, i mai contra els defectes. Bon rotllo, que en diríem.

Ja sé que sembla una secta, però si mai heu intentat que algú us ensenyi a cantar, sabreu de què us parlo.

Què hi farem. Em feia gràcia tenir un blog, però encara sóc prou gelós de la meva intimitat. Així que, per no parlar de la meva vida, escriuré sobre la dels altres.

Que quins altres? Doncs, … (després de esborrar divuit maneres d’explicar-ho) espero que ja ho veureu.