Aquest cop no parlaré d’un capellà, tot i que el mestre Coll va fer de la música el seu sacerdoci personal.

Quan el vaig conèixer jo era un impressionable noi de 18 anys, i des del primer moment l’hi vaig professar una devoció incondicional.

Com tothom, tenia molts defectes, fins i tot algun que em molestava personalment, però mai n’he volgut parar esment. I és que quan era mestre, sols hi havia dos tipus de música: bona i sublim. Una veu sonora, uns dits sempre a la tecla justa amb la força justa, i una sensibilitat directa, que exigia una resposta sensible -o caixa o faixa- del cantaire. Tan se val que fos una cançoneta. Cantar és un ministeri artístic.

Segur que després d’ell he viscut moments musicalment millors, però mai n’he gaudit tan intensament.

I potser em direu que no n’hi ha per tant. I segurament teniu raó. Envejeu-me, doncs.