Es veu que fa més d’un any que no tinc res de bo per explicar, però avui tinc ganes de recordar una altra persona.

Molts el coneixien com a mossèn Ramires, però a casa era el tiet capellà.

Mai no li vaig sentir una paraula més alta que una altra, era d’aquells que en diuen que és tan bo que menja pa amb les sopes.

De fet, era tan bo que prenia el cafè amb sal. Cada any, el dia dels innocents, els seu nebots canviaven el pot del sucre. I, cada any, el 28 de desembre, es bevia el líquid fastigós amb un somriure a la boca:

- Avui sí que és bo, aquest cafè, …

Ja fa anys que vaig desistir de tenir certeses fermes en qüestions metafísiques, però no tinc cap dubte que els sants ho són quan prediquen amb l’exemple. I no sé si és sort, però a la família n’hi tinc més d’un ( i no sóc jo; un dia d’aquests m’hi poso, … )