Quan es publiqui això ja seré autopista avall, cap a la Marina Baixa. Si San Wifi no hi fa més que jo, ens veiem el setembre.

Sigueu feliços.

Tot està escrit.

Mossèn Escurt no era més alt que el seu nom, i el seu barret, ou ferrat color de dol, afegia el toc ridícul a una anacrònica sotana negra. La persona, d’edat amagada entre plecs i arrugues, era amable amb un toc sec.

Milers de misses dites a parroquians i seminaristes, però temia la d’aquell dia. Davant els aprenents de frare i els seus mestres, començà a llegir l’Evangeli:

L’estiu estova el cervells, i es diu que els mitjans d’informació aprofiten per treure reportatges d’interès del congelador. Aquí us ve, doncs, una cosa lleugera que vaig escriure fa temps. Com que hem dit lleuger i estiu, us prometo que triaré abans xafarderies que matemàtiques (contra el meu propi gust (o no?)).

Dins el petit món de la lògica com a entreteniment, és força coneguda la Paradoxa d’Epimènides. Aquest filósof cretenc la va formular amb la següent frase: “Tots el cretencs són mentiders”. La suposada paradoxa rau en el fet que ell mateix era cretenc, i, si tots els cretencs són mentiders – també Epimènides -, llavors la maleïda frase és també una mentida, i els cretencs no són mentiders.

Temporada de funerals. En un d’ells, molts vells (“gent gran” em sona a tribu de gegants), companys d’un familiar. Coses del directe, m’entendreix la fila que fan per anar a combregar, i no puc evitar de pensar que potser algun d’ells serà el proper. Em sembla que és un tòpic.

A molts els conec: respiren, xerren i somriuen i ploren com qualsevol altre persona. Potser alguns respiren amb més dificultat, potser són més agradables que la resta de gent amb qui em faig. I és absolutament cert que la majoria d’ells tenen més paciència que jo. No sembla que el tòpic macabre ni les xacres de l’edat afectin inevitablement el seu ànim.

Companys, tinc una bona notícia: hi ha vida abans de la mort.

Si us he convençut, no cal que continueu llegint.

Aquest cop no parlaré d’un capellà, tot i que el mestre Coll va fer de la música el seu sacerdoci personal.

Quan el vaig conèixer jo era un impressionable noi de 18 anys, i des del primer moment l’hi vaig professar una devoció incondicional.

Com tothom, tenia molts defectes, fins i tot algun que em molestava personalment, però mai n’he volgut parar esment. I és que quan era mestre, sols hi havia dos tipus de música: bona i sublim. Una veu sonora, uns dits sempre a la tecla justa amb la força justa, i una sensibilitat directa, que exigia una resposta sensible -o caixa o faixa- del cantaire. Tan se val que fos una cançoneta. Cantar és un ministeri artístic.

Segur que després d’ell he viscut moments musicalment millors, però mai n’he gaudit tan intensament.

I potser em direu que no n’hi ha per tant. I segurament teniu raó. Envejeu-me, doncs.

Per tercera vegada consecutiva, parlaré d’un capellà. En aquest cas, un trinitari, de nom Miquel Argemir, més conegut com a Sant Miquel dels Sants.

És el patró de la ciutat de Vic. A La Devocioteca hi trobem una entrada sobre el sant, les seves relíquies i la festa major de Vic. També inclou una petita biografia. Ara, com a biografia no oficial, res millor que els seus goigs.

Es veu que fa més d’un any que no tinc res de bo per explicar, però avui tinc ganes de recordar una altra persona.

Molts el coneixien com a mossèn Ramires, però a casa era el tiet capellà.

Mai no li vaig sentir una paraula més alta que una altra, era d’aquells que en diuen que és tan bo que menja pa amb les sopes.

De fet, era tan bo que prenia el cafè amb sal. Cada any, el dia dels innocents, els seu nebots canviaven el pot del sucre. I, cada any, el 28 de desembre, es bevia el líquid fastigós amb un somriure a la boca:

- Avui sí que és bo, aquest cafè, …

Ja fa anys que vaig desistir de tenir certeses fermes en qüestions metafísiques, però no tinc cap dubte que els sants ho són quan prediquen amb l’exemple. I no sé si és sort, però a la família n’hi tinc més d’un ( i no sóc jo; un dia d’aquests m’hi poso, … )

Demà farà 27 anys de l’assassinat d’Oscar Arnulfo Romero, arquebisbe de San Salvador. Tot el que us pugui explicar ho trobareu en el link anterior, allotjat a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Navegant per la fonoteca, hi trobareu fragments dels seus sermons.

Com a mostra, aquest del dia anterior a la seva mort, on crida els soldats a desobeïr les ordres dels seus superiors, si són contra el manament “No mataràs”. Acaba dient: “En nombre de Dios pues, y en nombre de este sufrido pueblo, cuyos lamentos suben hasta el cielo cada día más tumultuosos; les suplico, les ruego, les ordeno en nombre de Dios: ¡Cese la represión!”.

Vaig tenir una professora; de fet, més d’una.

La seva recepta era senzilla:

Per al professor, coneixement (anatòmic) extens de la matèria en qüestió, i treballar sobre aspectes concrets, deixant les metàfores pels poetes.

Per l’alumne, paciència i constància.

Per tots dos, treballar sempre a favor de les virtuts, i mai contra els defectes. Bon rotllo, que en diríem.

Ja sé que sembla una secta, però si mai heu intentat que algú us ensenyi a cantar, sabreu de què us parlo.

Què hi farem. Em feia gràcia tenir un blog, però encara sóc prou gelós de la meva intimitat. Així que, per no parlar de la meva vida, escriuré sobre la dels altres.

Que quins altres? Doncs, … (després de esborrar divuit maneres d’explicar-ho) espero que ja ho veureu.